El llenguatge és molt feble per a explicar la totalitat del misteri. Per això és tan summament important el silenci absolut de la meditació. Durant la meditació no tractem de pensar en Déu, ni parlar amb Ell, ni imaginar-lo. Romanem en el misteriós silenci, oberts al silenci etern de Déu. En la meditació descobrim, a través de l’experiència de la pràctica i l’ensenyament diari, que aquest és l’entorn natural per a tots nosaltres. Hem estat creats per a això i el nostre ésser floreix i s’expandeix en aquest silenci etern.
No obstant això, la paraula «silenci» pot falsejar l’experiència i dissuadir a molta gent perquè els suggereix una experiència negativa, com una privació del so o del llenguatge. La gent té por que el silenci de la meditació sigui nociu. Però l’experiència i la tradició ens ensenyen que el silenci de l’oració no és un estat pre-lingüístic sinó post-lingüístic en el qual el llenguatge ha complert la seva funció d’indicar-nos, a través d’ell mateix i més enllà, el regne de la consciència mental.
El silenci etern no ens manca de res ni ens priva de res. És el silenci de l’amor, de l’acceptació incondicional. Allí descansem en Déu que ens convida a ser allí; que ens estima i ens ha creat perquè siguem allí.
Carla Cooper
El blog de la comunitat mundial per a la meditació cristiana a Catalunya 