Newsletter de la Meditació Cristiana, Vol. 35, Núm. 1, Abril de 2011
«De manera que ja no hi ha jueu ni grec, ni esclau ni lliure, ni home ni dona; perquè tots vosaltres sou una persona en Crist Jesús» (Gal 3,28). Aquesta reflexió tan característicament paulina posa el social i el místic en el mateix pla. Com el mateix Jesús fa, Pau soscava totes les estructures de poder per mitjà de les quals les diferències entre la gent són portades a un nivell absolut -les castes, classes, sistemes religiosos, econòmics o culturals en què vivim localment-. Confronta els ambients locals segurs amb la vista inquietant i aclaparadora del global, on els horitzons es dilueixen. A mesura que van caient, emergeix l’universal sempre més com una forma de percepció que com un objecte en si.
Conèixer a Crist ressuscitat, còsmic, és estar «en Crist», com posen de manifest les històries de la resurrecció. Ell no pot ser considerat com un objecte o simplement ser vist. Tan aviat com ho intentem fer, Ell desapareix. Ell necessita ser percebut i només ho podem veure des del nivell de consciència que l’expressió «en Crist» intenta descriure. És més fàcil descriure els efectes d’aquesta experiència que explicar com succeeix. Com que Pau, que coneixia aquesta experiència de primera mà i va ser, segons ens conta, transformat per ella, ens diu que «si algú viu en Crist, és una criatura nova; el vell ha passat i ha aparegut una cosa nova» (2 Cor 5,17).
La resurrecció ens porta de retorn a aquest món d’una nova forma, amb una visió i enteniment renovats. La nova creació és una manera de viure en el món, alliberats de les velles compulsions, de l’addicció a la violència com a manera de resoldre els conflictes i dels patrons repetits d’opressió i explotació que han culminat en la crisi actual.
El repte per a un cristià contemporani és que identificar la nostra crisi amb el misteri cristià no significa que el problema es resolgui amb el baptisme de tots. El significat de missió ha canviat per al cristià modern perquè els camins del món han canviat, així com la direcció a la que es dirigeix. La identitat cristiana evoluciona -s’enriqueix i eleva- quan exposem la nostra fe en una veritable trobada amb les dificultats del món. Romandre per sobre de la lluita, jutjant des d’una posició de superioritat, implica una mentalitat de força, un fonamentalisme i exclusivisme que acaben destruint la fe perquè erosionen la compassió. No obstant això, creure en una nova creació significa que podem ajudar a transformar la crisi orientant-nos cap a l’esperança i el canvi positiu en lloc de precipitar-nos cap a la desesperació i la catàstrofe.
Carla Cooper
El blog de la comunitat mundial per a la meditació cristiana a Catalunya 