Newsletter de Meditació Cristiana (Londres: Canterbury Press, 2008), pàg. 82-83. Lectura 22. Cicle 2 .
Si estem veritablement atents a pronunciar el mantra no podrem imaginar a Déu. No podrem construir cap idea de Déu. En el context d’aquesta pura atenció, la fe pura, aprenem que totes les imatges, idees, records i paraules no poden abastar la realitat a la qual estem parant esment. Són irreals. Són il·lusions. Per això, en la meditació ens adonem que Déu no és un record absent o un somni abstracte. Déu és.
En la simplicitat i la fidelitat de la pràctica del silenci, Déu és conegut no com una entitat que pensem, imaginem, expressem o analitzem, sinó com tota la realitat en si. Avançar a la trobada de Déu a través de la pura atenció significa conèixer i ser conegut per Déu. Saber és estimar. Ser estimat és ser conegut. Ser estimat per Déu és estimar a Déu. Necessitem despullar-nos de tots els processos intermedis que hem après racionalment i intel·lectualment. Totes les imatges, pensaments i paraules han de desaparèixer.
La pràctica simplificadora de pronunciar el mantra ens ensenya de mantenir l’atenció plena, al que és de manera directa. Prestar tota l’atenció a Aquell que és personalment. Per a preparar-nos hem d’aprendre la disciplina de l’atenció plena. Aprenem la disciplina del despreniment de l’ego, de no pensar en nosaltres mateixos. Aprenem a no ser atrapats en la teranyina del nostre propi teixit acte-reflexiu, a no deixar-nos atrapar per les circumstàncies externes. Aprenem a viure des de la profunditat del nostre propi ser, des de la profunditat del Ser mateix.
La meditació és una disciplina de presència. Amb la quietud del cos i de l’esperit aprenem a estar plenament presents en nosaltres mateixos, en el nostre espai, en el nostre moment. Això no significa que estiguem escapant, puix que en romandre arrelats en el nostre propi ser, ens fem presents a la seva font. Ens arrelem en l’ésser mateix. Cap de les circumstàncies canviants de la vida podrà treure’ns d’aquí. El procés és gradual. Requereix paciència, fidelitat, disciplina i humilitat.
La humilitat de la meditació consisteix a renunciar a tot qüestionament que ens sembli acte-important. Deixar enrere l’acte-importància significa experimentar-nos en pobresa, despullats de l’ego, així és com aprenem a ser. Som presents a la Presència. Aprenem, no a través de la nostra pròpia intel·ligència, sinó per mitjà de la font mateixa de la saviesa, l’Esperit de Déu.
Carla Cooper
El blog de la comunitat mundial per a la meditació cristiana a Catalunya 