Si entenem de forma equivocada la meditació i no la veiem com una oració, com una disciplina espiritual, sinó que anem a ella buscant una forma de relaxació, una eina per a bregar amb l’estrès de la vida diària o fins i tot com una manera de deixar volar la nostra imaginació i fantasia, podrem estar practicant durant anys sense percebre cap transformació o consciència. De fet, l’ego bloquejarà el nostre progrés i simplement reforçarà encara més les il·lusions que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre els altres. En lloc de facilitar-nos un camí per a arribar a l’autoconeixement, es convertirà en un simple mecanisme per a suprimir les nostres preocupacions i pensaments.
És més, en lloc de permetre’ns experimentar el silenci i la quietud, deixant enrere els nostres pensaments durant el temps de meditació, preferim dedicar el temps a utilitzar la nostra ment racional per a comprendre intel·lectualment la Realitat Superior cap a la qual ens sentim atrets.
No obstant això, un ensenyament que ens aporten la filosofia i la teologia és la limitació bàsica de les nostres capacitats racionals. Clement d’Alexandria (segle II) va ser el primer pare de l’Església Cristiana que va expressar el pensament que Déu estava més enllà del nostre enteniment: «Déu és inefable, més enllà de tot discurs, més enllà de tot concepte, més enllà de tot pensament… Déu no ocupa un espai i, no obstant això, està per sobre de qualsevol lloc, del temps, del nom i del pensament. Déu no té límits, ni forma, ni pot anomenar-se«.
No hi ha cap resposta correcta sobre el Diví; les idees, sovint, contradiuen les explicacions prèvies. Totes les teories i teologies són intents limitats d’interpretació. El més a prop que podem arribar a la veritable revelació i saviesa és quan la contemplació i la teologia van de bracet. L’Església Primitiva era molt conscient d’això: «El que ora és un teòleg i un teòleg és qui ora» (Evagri). Només a través de l’experiència espiritual el veritable coneixement de la Realitat Última es percep a un nivell intuïtiu profund. Com els místics de totes les èpoques i cultures han assenyalat, transmetre adequadament aquestes experiències transpersonals a través del llenguatge –un mitjà d’expressió limitat i poc fiable- és gairebé impossible. John Main cita a Alfred Whitehead en «Una Paraula feta Silenci» dient: «És impossible meditar i contemplar el misteri creatiu de la naturalesa sense experimentar una emoció aclaparadora davant les limitacions de la intel·ligència humana».
La clau està en l’experiència a través d’una profunda oració silenciosa. La importància d’això la veiem en la vida de Sant Tomàs d’Aquino. Després d’una vida d’escriptura i teorització sobre el Diví, va tenir una experiència espiritual que li va fer conscient de manera intensa de la inutilitat dels nostres intents de racionalitzar. Aquesta experiència li va fer veure tots els seus escrits com a «palla» i no va tornar a escriure més.
La cerca de l’home per la comprensió és natural i lloable. Però és la nostra part de l’ego la que adora teoritzar sobre la Realitat Suprema i a la que li fascinen els intents d’uns altres per expressar les seves teories fins al punt de voler superar-les amb noves explicacions. Teoritzar, filosofar, és una agradable i segura activitat de la ment humana. És una manera ideal per a evitar el treball que realment hem de fer. La meditació, el silenci, és el camí ral per a arribar a experimentar aquesta Realitat Suprema.
Kim Nataraja
El blog de la comunitat mundial per a la meditació cristiana a Catalunya 