El Do de la Gràcia Divina

Ensenyança 23.Cicle 2

La conversió espiritual està fora del nostre control. Aquest canvi ple de consciència no es pot aconseguir mitjançant el nostre esforç, ja que el rebem com un do de la gràcia divina.

Sovint, el viatge espiritual es presenta de manera lineal, silenciant primer el cos i després la ment, perquè pugui ser obtingut per la gràcia de l’esperit. No obstant això, no es tracta d’etapes progressives, sinó de nivells simultanis, que se superposen i que van aprofundint. Ens movem a través d’ells, com en una espiral i ens permeten albirar-los a mesura que practiquem el silenci.

Com hem vist en textos anteriors, és freqüent que al començament d’aquest viatge espiritual sentim una profunda i sobtada comprensió, un record de la nostra veritable naturalesa, un albiri d’una dimensió més àmplia i un allunyament de la preocupació per la realitat superficial. Recordem que la «Llum» ja habita en nosaltres. Ja estem «il·luminats». «Procedim de la Llum, del lloc on la Llum va tenir el seu origen per si mateixa, on va habitar. Som els seus fills» (Evangeli 50 de Tomàs). Els primers Pares de l’Església van anomenar a això el moment de la «conversió» o «metànoia», un canvi de cor i ment, una conversió perspicaç que permet que la memòria del nostre veritable «jo» es vagi manifestant amb major claredat al llarg del temps.

Això ens permetrà superar el llindar entre els diferents nivells de percepció. Quan entrem en el nostre ser interior, el nostre Ésser, a través de la meditació, deixem enrere la nostra intel·ligència racional, les nostres emocions i les nostres percepcions dels sentits i actuem purament des d’una facultat superior a la raó: la nostra intel·ligència intuïtiva. Aquest és el nostre vincle i via de comunicació amb el Diví. El «jo» deixa de veure’s afectat pels esdeveniments externs de la nostra vida i és lliure per a ajudar-nos amb les seves intuïcions i visions. Aquestes percepcions poden arribar-nos després del silenci de la meditació, en els somnis i a través d’altres formes que el nostre jo espiritual troba per a arribar a nosaltres.

L’impuls per a arribar a la «metànoia» és amb freqüència un moment de crisi o un esdeveniment important que succeeix en qualsevol etapa de la nostra vida en el qual la realitat, aparentment segura i immutable en la que vivim, de sobte és sacsejada de manera desconcertant. Per exemple, en sentir el rebuig d’alguna persona o grup, en enfrontar-nos a un fracàs o a la pèrdua de la nostra autoestima, o quan perdem un lloc de treball o la nostra salut empitjora de sobte. El resultat d’aquest esdeveniment pot ser el rebuig a acceptar el canvi, o caure en un estat de negativitat, desconfiança i desesperació.

També pot ocórrer que en comprovar que la realitat no és tan immutable com ens creiem, ens enfrontem al desafiament de mirar-nos a nosaltres mateixos, el nostre entorn, les nostres opinions i els nostres valors amb ulls diferents.

En aquest moment, es trenca la cadena formada per tots els nostres condicionaments, pensaments, records i emocions i així ens sentim lliures, sense obstacles, en l’Aquí i Ara, en el moment etern. Llavors, per un instant, som capaços de veure la Realitat tal com és. El significat d’aquesta percepció el veiem en l’experiència de Maria Magdalena. Després de la crucifixió de Jesús, ella s’acosta a la sepultura i la troba buida. S’angoixa i es veu embolicada pel seu propi dolor i tristesa. Quan Jesús s’apareix davant ella, està tan aclaparada pel seu dolor que no pot veure la realitat. Ella no reconeix a Jesús i creu que és el jardiner. En el moment en què Jesús li diu el seu nom, es trenca la seva visió ennuvolada de la realitat -condicionada per les seves emocions- i veu a Jesús, veu la veritable realitat.

No sempre aquest moment és tan dramàtic. La nostra consciència perceptiva varia molt d’unes persones a unes altres i també d’un moment a un altre. Hi ha persones que han experimentat un moment de «transcendència», una consciència d’una realitat diferent, una fugida de la presó de l'»ego», mentre escoltaven una bella peça de música, llegien una bella poesia o s’embadalien amb una obra d’art.

Altres persones potser mai han estat plenament conscients d’aquests moments de discerniment i, no obstant això, en algun nivell de percepció sempre han estat «desperts» a l’existència d’una realitat superior i, sense saber-ho, estan cada vegada més en sintonia amb aquesta realitat. És freqüent que en iniciar-nos en la meditació experimentem un sentiment de pau i alegria que comença a bombollejar dins nostre. Moments com aquests, en els quals ens alliberem de l’autopreocupació, són dons divins.

Kim Nataraja