El camí de la quietud

«E extracte del llibre «Fam de profunditat i significat» de John Main OSB, (Singapur: Mig Mitjana, 2007) Pàg. 163-4.

El místic hindú, Sri Ramakrishna, que va viure a Bengala en el segle XIX, solia descriure la ment com un enorme arbre ple de micos saltant de branca en branca, en un incessant rebombori de sorolls i moviments. Quan es comença a meditar, es comprova que aquesta és una descripció perfecta del que ocorre en la nostra ment amb el seu constant remolí de pensaments i imatges. L’oració no pretén cobrir aquesta confusió amb una altra xerrada més. La tasca de la meditació és portar aquesta ment distreta i agitada cap a la quietud, el silenci i la concentració, per a portar-la a la seva veritable funció. 

Per a aconseguir aquest objectiu utilitzem un recurs molt senzill. Sant Benet va encoratjar als seus monjos, ja en el segle VI, al fet que llegissin les Conferències de Joan Cassià. Cassià recomanava a tothom qui volgués aprendre a resar i desitgés orar de manera contínua, repetir una breu oració o frase una vegada i una altra. En la Desena Conferència insta a practicar aquest senzill mètode de repetir de manera constant un versicle com la millor manera d’eliminar les distraccions i tota la xarrameca dels micos de la nostra ment i, així, poder descansar en Déu.

La quietud en alerta no és un estat de consciència que ens resulti familiar a la majoria dels occidentals. Tendim a estar relaxats o alerta. Rares vegades es donen tots dos estats alhora en la majoria de nosaltres. No obstant això, en la meditació experimentem que podem sentir-nos totalment relaxats i totalment atents al mateix temps.

Aquesta quietud no és la quietud del somni, sinó més aviat una concentració desperta.

Si observem el treball d’un rellotger en el moment en què realitzarà un moviment precís amb les seves fines pinces, comprovarem amb quina quietud i atenció roman mentre examina l’interior del rellotge amb la seva lent. La seva quietud és manifestació d’una intensa concentració, de trobar-se absort en la seva tasca. Igualment en la meditació la nostra quietud no és un estat de simple passivitat sinó un estat de total obertura a la meravella de Déu, en qui reposa el nostre ésser, i de la plena consciència que som un amb Ell.

Carla Cooper