Sense pensaments ni imatges

En el text de la setmana passada sobre la «Filosofia Perenne» vam veure que l’experiència del silenci intern i la solitud aportada per les disciplines espirituals contemplatives com la meditació ens porta a descobrir l’essència de la nostra religió i que, a més, aquesta experiència és el nucli comú a totes les tradicions de saviesa i religions.

Mentre que en el nivell de l’experiència hi ha molt en comú entre les religions, en l’àmbit de la teorització i la teologia existeixen grans diferències establertes pels filtres culturals i socials a través dels quals interpretem aquestes experiències. No obstant això, en el món en el qual vivim és important que respectem la veritat de totes les religions i ens involucrem en el diàleg interreligiós, el qual és un aspecte important per a la Comunitat Mundial. En compartir el silenci de les disciplines contemplatives amb altres religions es crea una comunitat i, amb ella, el respecte mutu i la comprensió.

Si poguéssim romandre solament en el nivell de l’experiència, del silenci compartit, no hi hauria conflictes, ni falta de comprensió entre els éssers humans. Però ens movem amb molta facilitat de l’experiència al pensament. El desig de comprendre veritablement l’experiència espiritual interna ens impulsa a traduir aquesta en imatges i paraules; així és com funciona la nostra consciència. Ser capaç de nomenar les coses ens dóna una sensació de seguretat i control, per molt il·lusori que això pugui ser. Però oblidem els límits de la nostra consciència racional i els filtres culturals i emocionals a través dels quals intentem entendre la Realitat Divina; oblidem que tots els pensaments i imatges, especialment sobre el Diví, distorsionen i limiten el veritable coneixement. De fet, els primers cristians consideraven que era fins i tot una blasfèmia atribuir qualsevol nom a Déu.

Al principi de la tradició mística cristiana, en el segle II, trobem a Climent d’Alexandria, que és el primer filòsof/teòleg cristià que va tractar de posar en paraules l’experiència mística i la relació entre l’ànima humana i el Diví. Ho va fer emprant la teologia «apofàtica», és a dir, des de la «negació»; ell no va dir el que era Déu, perquè veia el Diví com un misteri sagrat més enllà de la nostra comprensió. Va tractar d’arribar a l’essència divina expressant el que Déu no era: «Déu no està en cap lloc, sinó més enllà de l’espai i del temps, i del nom i del pensament. Déu no té límits, ni forma, ni nom. Ell és anònim. Ell simplement és. Queda’t amb la noció del ser pur i això serà el més a prop que pots arribar a Déu. Perquè Ell és inefable, està més enllà de tot discurs, més enllà de tot concepte, més enllà de tot pensament» (Climent d’Alexandria).

Ell sentia que només podem arribar a conèixer l’essència de Déu eliminant totes les qualitats que normalment associem amb objectes o conceptes del món material. Existia una bella analogia: un escultor es desfà d’un bloc de marbre fins que una forma es revela. De la mateixa manera, si anhelem experimentar la Realitat Divina també necessitem rebutjar totes les nostres idees i conceptes sobre Déu, els nostres pensaments, les nostres imatges fins que, per obra de la gràcia, la seva presència essencial se’ns revela. Llavors entrem en «un estat en el qual nosaltres reverenciem a Déu amb sorpresa i silenci i romanem davant Ell en sagrada admiració» (Climent d’Alexandria). Aquest estat és el que ens ajuda a ser tolerants amb les diferents expressions que existeixen sobre la cerca del significat.

Kim Nataraja