Els tres vots que professen els monjos, monges i oblats benedictins que es comprometen a viure d’acord amb la Regla de Sant Benet són obediència, conversió i estabilitat.
Vegem, en primer lloc, el segon dels vots: la conversió. En la tradició benedictina s’entén per conversió el camí de contínua transformació de la mateixa vida i del comportament cap als altres. Sant Benet quan parla de conversió no es refereix a l’experiència de conversió única com va tenir Sant Pau pel camí cap a Damasc.
De fet, pot ocórrer que el començament del nostre viatge sigui una experiència única. Pot tractar-se d’un moment de profund dolor o pèrdua o bé d’un moment d’intensa alegria, en els quals som beneïts per la gràcia d’una sobtada i profunda visió espiritual que ens ajuda a apartar-nos de les nostres preocupacions habituals de la realitat quotidiana. En aquest moment sentim profundament que existeix alguna cosa més, que existeix una Realitat Última que penetra i sosté la nostra realitat quotidiana.
Els primers Pares de l’Església d’això en van anomenar el moment de la «conversió» o «metanoia», un canvi en la nostra ment i en el nostre cor, una conversió intuïtiva, que ens permet traspassar temporalment el llindar dels diferents nivells de percepció i consciència, per a arribar a aconseguir un despertar a la Realitat Divina que se’ns revela.
Aquesta experiència –a vegades només és un anhel inexplicable- ens condueix a una intensa crida per a aprofundir en l’oració, a descobrir per nosaltres mateixos aquesta Realitat i la nostra connexió amb ella. Aquest és, amb freqüència, el moment en què descobrim la meditació, l’oració contemplativa i comencem amb entusiasme el camí. La meditació ens condueix aviat cap a un silenci i «en un profund i creatiu silenci ens trobem amb Déu d’una manera que transcendeix totes les nostres capacitats intel·lectuals i lingüístiques» (John Main «Una paraula feta silenci»).
Per desgràcia, després d’aquest dolç moment inicial, amb freqüència ens enfrontem amb tot el remolí de pensaments que gira entorn de la nostra realitat quotidiana i, llavors, aconseguir aquest profund silenci ens sembla un mer somni. I, no obstant això, necessitem començar novament cada dia, passi el que passi, asseient-nos amb tota la nostra fe per a meditar dues vegades al dia, amb el nostre amorós compromís. Llavors experimentarem que la meditació compromesa, independentment de qualsevol experiència, condueix a la transformació. Sense que a penes ens adonem ens anirem allunyant dels qui creiem que som amb totes les nostres fragmentacions cap a «la totalitat creativa que posseïm i comencem a sentir que som nosaltres mateixos per primera vegada» (John Main «Una paraula feta silenci»).
Això és al que es referia Sant Benet en interpretar la conversió com un procés continu. És un anhel constant de dirigir-nos a la Realitat Última en la meditació i l’oració el que enfortirà el nostre intuïtiu coneixement d’aquesta Realitat i ens permetrà viure la nostra vida des d’aquesta perspectiva.
«L’objectiu més important de la Meditació és permetre que la misteriosa i silenciosa presència de Déu en el nostre interior es faci, cada vegada més, no sols una realitat, sinó la realitat de les nostres vides; perquè així es converteixi en la realitat que dóna significat, forma i propòsit a tot el que fem, a tot allò que som» (John Main).
Kim Nataraja
El blog de la comunitat mundial per a la meditació cristiana a Catalunya 