The selflesh self : El poder de l’atenció de Laurence Freeman OSB

(Norwich: Canterbury Press, 2008), pàgs. 31-35.

Sempre hi ha hagut un gran perill que avui existeix especialment per a nosaltres en el nostre món autoconscient i narcisista, d’una introversió equivocada, una falsa autoanàlisi, en lloc d’una veritable interioritat. La gran prevalença de la ferida que se sofreix en l’àmbit psicològic i social incrementa aquest perill i requereix un tractament amable i compassiu. Ser veritablement intern és l’oposat a ser introvertit. En la consciència de la presència interior, la nostra consciència canvia, es transforma de manera que ja no som els mateixos; ja no ens veiem de la mateixa manera, anticipant o recordant sentiments, reaccions, desitjos, idees o somnis. Tanmateix, estem transformant-nos en alguna cosa més. I això és sempre un problema per a nosaltres.

Seria més fàcil pensar que podem deixar la introspecció si sabéssim cap a on estem anant. Si tinguéssim un sol objecte en el qual fixar la nostra atenció. Si Déu pogués ser representat per una única imatge. Però el veritable Déu mai pot ser una imatge. Les imatges de Déu són déus. Formar una imatge de Déu és senzillament restaurar una imatge que tenim de nosaltres mateixos. Ser veritablement interior, obrir els ulls del cor, significa viure sense la visió d’imatges. Això és la fe i és la visió que ens permet «contemplar a Déu».

En la fe, l’atenció està controlada per un nou Esperit, no pels esperits del materialisme, de l’egoisme o de la supervivència del jo, sinó per l’esperit de la fe que per la seva naturalesa és un esperit desposseït.

Es tracta d’un constant deixar anar, renunciar contínuament a les recompenses de la pròpia renúncia, que en ser més valuoses es fa encara més necessari que retornem. Això podem albirar-ho en recordar tots aquells moments o fases de la nostra vida en els quals hem experimentat una gran pau i alegria i reconèixer que van ser moments no de possessió sinó de lliurament als altres o a alguna cosa, en els quals ens abandonem per donar-nos als altres. El passaport al Regne exigeix la condició de la pobresa. No obstant això, aprendre a estar centrats en els altres és una disciplina que requereix una actitud de deixeble i implica una vida d'»ascesis». No hi ha res més difícil que aprendre a desviar l’atenció de nosaltres mateixos. Tots tendim constantment a deixar que la nostra atenció vagi vagant i que torni a la consciència pròpia, a l’egocentrisme i a les distraccions. Hi ha, per tant, una simple veritat per descobrir: Quan fixem la nostra atenció en Déu, amb la visió de la fe, tot ens ho revela a Déu.

Carla Cooper